Un cop, un amic meu em va dir que una amistat, quan els sentiments són forts per part dels dos, es torna com el Sol. El Sol, per moltes tempestes aterridores que passin, segueix allà, i cada cop que els nubols s'envan, brilla amb més força i es torna més càlid.
Hi han hagut diversos moments de la relació amb la gent que m'estimo en els que vaig pensar que el Sol s'apagaria per sempre, ja que sempre, TOT, té la seva fi, però la nostra amistat va guanyar les nostres pors, la tempesta... Pero en aquells moments en que pensava que els perdria, vaig decidir una cosa... Si pels meus estimats no puc ser el Sol, em convertiré en la Lluna. La Lluna no ho il·lumina tot, la Lluna no és tan càlida com el Sol i durant el dia no la pots veure o les nits de Lluna Nova. Potser a vegades la Lluna es sent sola. Vist així, ser la Lluna és pitjor que ser el Sol, però no tot és tan dolent quan ets la Lluna, perquè la ella en un moment de necessitat els ajudarà i sempre els hi tindrà cura, sense tenir-se en compte com es senti. I en moments de molta sort, ella tindrà a estrelles que li faran companyia i la cuidaran.
I la raó de tot això és que el que més vol ella és que les persones que s'estima siguin felices, ja que a ella li fa feliç això. Un somriure sincer als seus rostres.
"La lluna es tan preciosa que fa bell tot el que il·lumina, tot es més bonic a la llum de la lluna i tot brilla amb un lleu resplendor...
A més, la Lluna té una part secreta que només coneixen uns pocs escollits que han estat dignes de veure i que constitueix un tresor major que qualsevol altre existent..." ~ Sergi Llopis
Valkyrie~
